El món dels contes ens ha acompanyat desde la nostra infància. Princeses de llargs cabells, fades generoses, bruixes poderoses, prínceps valents, reines envejoses, dracs virulents. Han sigut potents transmissors de missatges, entre altres coses, sobre el que s’ espera de nosaltres. Els contes suposen un espai a mig camí entre la màgia i la realitat, entre el possible i el impossible. Els seus personatges poden actuar com arquetips, representacions simbòliques d’ aspectes reals. Amb ells, viatgem a “un país llunyà…” que a sovint, està molt prop. Perque mitjançant la metàfora, el conte ens transporta a regnes profunds, que s’ amaguen dins de cadascún.
Els contes han anat canviant al llarg dels anys, evolucionant amb l’ avanç de la societat que els escolta. Però els clàssics, amb els que ens hem criat qui encara sabem quina relació té una cinta de cassete i un bolígraf, dormiem després de llegir les històries de jovens atormentades per madastres plenes de gelosia. Veiem pel.lícules on una sirena renunciava a la seua natura (i a la seua veu!) en pos d’ un amor incipient. Reines que, menejades per l’ enveja de la juventut, assessinaven la pròpia filla. Veiem a una dona enamorar-se d’ un home tan roïn que l’ anomenaven Bèstia, que la retenia presonera i podia deixar-la sense sopar perque ella es negava a sopar amb ell. La princesa sempre ha estat una figura de gran bellesa i fragilitat, menejada per un propòsit fonamental: ser estimada per un príncep. És l’ expresió arquetípica de la dona segons el mite de l’ amor romàntic. La princesa, hereu d’ un regne, és hereu d’ un mandat existencial, sota el pes de la pròpia corona. És la viva imatge de la dona sense poder, que deu ser bella i jove per damunt de tot, que no es rebel.la a les peticions, inclús quan aquestes suposen tancar-la a una alta torre. És presonera, i no pot fer res per canviar la seua situació: tan sols l’ amor d’ un altre, al que ni tan sols coneix, pot salvar-la. Un altre al que ella no tria, ell la tria a ella. No escull de qui s’ enamora, perque això no importa. Ni tan sols ahí, és lliure.
Apareix la nostra princesa interior quan es descubrim obeïnt allò que ens fa mal, quedant-se quan volem fugir, quan creem que per amor, podrem canviar a un altre, quan es sentim a una torre, presoneres darrere de barrots invisibles de gàbies daurades. Quan estem decidides a cedir en tot, a abandonar tot, per amor. Quan s’ obsessionem per la bellesa o la juventut, quan sentim que no som prou, no som prou bones, prou intel.ligents, prou dignes, i caem en l’ autodevaluació i en l’ enveja cap a les altres dones. Quan ser vulgudes es torna més important que ser respectades.
Però també, als contes, apareix la fada. Aquesta, es diferència de la princesa en que ella té poder. Continua sent un èsser angelical, bondadós, però ademés, té fortalesa e independència. No viu nugada al mandat d’ un rei, és lliure. Però, com la princesa, ella també es presonera de l’ exigència. Envoltades en delicadesa i perfecció, la fada no es permet decebre als demés, cumplix els seus dessitjos i l’ envolta l’ obligació. Conectem en la nostra fada interior quan no es sentim capaços de dir que NO; quan ajudem a tothom sent nosaltres les últimes en la llista de beneficiaris, quan no soc la meua prioritat; quan hem avançat moltissim en el nostre creixement personal o professional, però continua havent algo que hi manca.
I aleshores, apareix la bruixa. Representa la saviesa, la rebel.lió, el desafiament a allò establert. La bruixa compartix amb la fada que és conscient del seu poder, però a diferència d’ aquesta, la bruixa tria quan l’ utilitza, s’ atén, escolta la seua intuició i es fa cas, es respecta i demana el mateix trat. La bruixa pot ser bella, o no, pot ser jove, o no, i no perd la seua esència. De fet, l’ edat no és un problema (com en el cas de les princeses i reines), sino una ventatja: augmenta el seu poder perque augmenta, cel.lebra i valora la seua experiència. Per tant, es resil.lient, aprenent de les dificultats i el que viu. No depen. Quan alguna cosa no li agrada, la transforma. Com la resta de dones als contes, son considerades malvades en el moment en que tenen poder: la bruixa és malvada, la madastra és envejosa, la reina és despòtica i victimària. No sols als contes, a la història real, la Inquisició va matar moltíssimes dones i alguns homes, acusats de bruixeria. Dones que en molts casos, practicaven la curanderia com una forma de subsistència quan no disposaven d’ un marit que les mantenira, no tenint per ser dones, gaire opcions a altres possibilitats (tal és el famós cas de Narbona Dacal, cremada a Saragossa a 1648). La bruixa és aleshores, un símbol de rebeldia, de llibertat, i de auto-afirmació baix el pes d’ un dogma imperant. Quan estem aliades amb la nostra bruixa interior, podem triar. Sentim la nostra llibertat per a sentir, per a actuar, per a pensar, per a ser. Ens respectem. Ens tenim en compte. Podem dir No, dir Si, i no canvia qui som, sino que ens reafirma.
Tal volta, en algun lloc de nosaltres, visca una princesa a una torre. La vam clavar allí fa molts i molts anys, i encara precisa del nostre propi rescat. Tal volta, visca una fada que li encanta ajudar, cuidar i vore un somriure als ulls dels demés gràcies a ella. I que a sovint, pensa que ha passat amb els seus propis dessitjos. Tal volta dins de nosaltres, visca una bruixa. Que sap que el seu poder dormit està a una decissió de distància.