Publicat originàriament en el Nostre Muro, en desembre de 2023
Jimy Hendrix, el fantàstic guitarrista. John Bohman, bateria de Lez Zeppelin. Bon Scott, primer cantant de AC/DC… compartixen el fosc destí d’ haver mort d’ una borratxera, ofegats al seu propi vòmit. Podria seguir amb Whitney Houston i la seua potent veu esborrada per la cocaïna, Amy Winehouse i l’ alcohol, forman part del club dels 27, llegenda que sostenia, que els grans genis morien tots a aquesta primerenca edat. Kurt Cobain, pegant-se un tir després de la darrera dosi d’ heroïna. Els cadàvers que deixa la droga en el camí de la genialitat musical, formen la cara B de la cara A de la creativitat i la meravella. Aquesta unió porta segles creant-se. Ja Vivaldi, en els poemes que donaven veu a l’ excepcional “Quatre Estacions”, parlava de deixar-se abandonar en els braços de Baco, el Deu del vi, i Bethoven, moria alcoholitzat baix una dolenta cirrosi. També, en tots els estils. Els narcocorridos naixen de l’ idolatria al món fosc del narcotràfic, el rap arriba a tindre el record d’ al.lusions a drogues per cançó (una mitja de quatre), el dirty blues arranca en els anys 30 la transgresió al blues tradicional parlant de sexe i drogues desencarnadament. Se n’ anavem d’ excursió a l’ escola cantant allò de …con la botella de ron... mentres encara ens estaven caent les dents de llet. Inclús en les Nadaletes, que en aquests dies son himne de família i pau (encara que acaben en la paciència auditiva del més pintat) porten l’ alcohol en les lletres.
Com és que es dona aquesta unió tan òbvia entre música i drogues? Tal volta, per la creència tan arrelada de que el consum augmenta la creativitat. És açò cert? Els estudis científics al respecte no tenen una resposta concloent, moltes vegades son reports subjectius i contradictoris. En 2020, el ara considerat per alguns mitjans, nou rei del pop, Bad Bunny, presentava una cançó on reclamava obertament la legalització del cannabis. Quan se li preguntava si ell consumia, responia: “No, fa un any que ho vaig tindre que deixar, ja que no em sentava gaire bé i em furtava la creativitat”. Paradòjic que després, ho reclame a una cançó. Tal volta, perque va en l’ imatge esperable, en la iconografia del music com a transgressor. La droga forma part del traje, la disfressa del personatge, i la destrucció de la persona real. En aquest sentit, a internet trobem una recollida de firmes on es demana que Melendi torne a fumar “porros”. Petició que resultara graciosa per a alguns, però és absulutament cruel, si tenim en compte que a arrel de la seua addicció a les drogues va patir una detenció i la progresiva pèrdua del seu benestar, duent-lo a rehabilitar-se i a admetre públicament el seu patiment. La droga ens fa creatius? Més bé, qui és creatiu troba en el consum una forma de donar-se permís per a crear. La droga mai dona res, pero ajuda a que es donem permís per a ser qui ja som: la desinhibició de l’ alcohol és la prova. Rebaixant el funcionament de les barreres naturals del nostre cervell, ens convida a ser qui som sense frenos. Per a allò que ens agrada, i per allò que no tant. Alegria i afecte, gelosia i agressivitat, sinceritat dolça, sinceritat amarga. El que està clar és que si tal volta per a alguns un consum puntual puga relacionar-se amb un increment de la creativitat, una addicció mai ho farà. La persona addicta va clavant-se progresivament a un forat, empobrint i perdent l’ interés en la resta de vivències, i moltes vegades la creativitat sols li la veem en l’ invenció de les excuses que utilitza per a seguir consumint.
Tal volta siga la causa, la facilitat i la disponibilitat? Arribar al concert i que estiguen esepran-te un grup de fans, regals, i botelles on l´única absent és l’ aigua. Un repertori de drogues variades. I la total i absoluta normalització de tot això. És curiós que en aquest context, el que seria realment rebel, autènticament transgressor, seria no consumir.
És també una forma de gestionar la presió de l’ èxit? No seria d’ extranyar, ja que també altres professions amb relevància mediàtica com els perteneixents al món del cinema o de la televisió cauen en ella. La creència de que les drogues ajuden a gestionar emocions difícils i que son alleutjament per a l’ estrés està molt extesa, encara que és just el contrari. El propi consum porta a situacions molt més estresants, i com la forma d’ afrontar-ho és desde ahí, entrem en un cercle de final dubtós.
El que està clar és que si volem gaudir de la nostra llibertat i de la música, hem de tindre els sentits desperts. Perque la droga és la cara B, és la nit, és la foscor. I la música, la de deveres, la que posa els pels de gallina, la que ens conecta en la nostra emoció i el nostre interior, sempre brilla en clau de SOL.