Publicat originàriament en El Nostre Muro en gener de 2019
Ve, arrea i no pregunta. Es presenta sense avisar com visita inoportuna. Si no li obric la porta, igual li dona. Ve amb més paciència que jo, i amb ordre de tirar-me de casa . Em trau de les parets del que conec, de la tranquilitat d’ allò familiar, a la gelor del que és incert. Temuda i fugida, quasi mai compresa, la crisi forma part ineludible del repte que suposa estar viva. Tan simple i tan complicat.
Hi ha crisi que naix de dins. I crisi que sembla imposada per les circunstàncies. Hi ha crisi de nivell 1, la crisi qüotidiana, la que em supera durant uns instants, i supere als següents. Hi ha crisi de nivell 10, on la vida mateixa es desdibuixa, on perdem el sòl sota els peus, on la normalitat és un estat d’ excepció. La crisi suposa una encreuament, un acte de decisió, un dubte poderós. És un conflicte dins de mi, i amb el que la vida em duu. És una pèrdua, o una guanyança, que sembla insoportable. La crisi és en si mateixa perill i oportunitat, és por i és valentia, és trencar-se per a reconstruir-se. És el naixement d’ un fill, la mort d’ un avi, l’ amor que naix, o el que mor. Va de IVA% a la novetat, sent un preu a tota experiència nova i potent, a la feina que es troba, a la que es perd, a la parella que comença, a la que acaba, al viatge per empendre. La crisi és la lliçó que utilitza la major de les mestres. La Vida ens porta així a soltar allò que ja no és per a nosaltres. A acceptar allò inacceptable. A forçar el canvi que temem tant com necessitem. A trobar-nos amb el que menys volem veure de nosaltres mateix, i a fer aflorar a l’ hora, el poder dormit del que ni tan sols erem conscients. És el pas a fosques de la vida. I és la que ens mostra la llum inmensa que s’ oculta en la foscor.
Descol.loca, desubica, tambaleja, és una pedra a l’ esquena que em tira a terra. I desde terra, la perspectiva canvia, la realitat es veu desde un punt totalment distint. Desde terra, es veu la base de les coses. Desde terra, veem el que hi ha baix les faldes de les mentides diàries, les que tapen la veritat, l’ autèntica, la que es queda nua al mirar baix la disfressa. La que no cuida formes ni complacències. Les preocupacions d’ ahir no existixen, els pedestals es cauen, les demés pors es tornen bobades. El que semblava imprescindible ara és un luxe o un llast, i el verdaderament imprescindible es mostra. Una força desconeguda apareix quan superem el victimisme del per qué a mi…? i comencem a fer-se les preguntes que la crisi murmura: qué puc apendre d’ açò? qué em diu de qui soc…? de qui estic sent…? I és just el moment per a no oposar-me a la realitat, sinò aliar-me amb ella. Em pregunte qué depen de mi, i quan “res”pareix la resposta trobe que és “tot”. Perque no triem les crisi, però sí el que fem amb elles. Puc triar com afronte el que em duu la vida, fugint o mirant de cara. I és que, en aparent absurd, el patiment és evitable sempre que no l’ evite. Perque si la crisi és la pedra que porte damunt, acceptar-la és traure-la de darrere per veure-la al davant. I al veure-la sense girar la cara, sense fingir que no està, puc trobar-me amb el meua por, amb el meu dolor… I tal volta, durant eixe instant, on em permitixc sentir el que senc, deixe de patir. Perque no fer-ho, negar el que està passant o rebel.lar-me davant el que ja és inevitable, és com llençar la pedra a l’ aire, lluny de mi, en acte enrabiat, confiant ingènuament que no tornarà on la vida l’ ha posada. I sempre torna. Per a que me la lleve de l’ esquena i la tinga de front, per a mirar-la desde la comprensió. Per a sostindre el seu desafiament. Per a utilitzar-la per a crèixer, i no ser jo l’ utilitzada. Nutrir-me d’ ella i no permetre ser devorada. Perque acceptar la pedra no és quedar-se baix d’ ella. Superar la crisi és fer de la pedra a l’ esquena l’ escaló al davant desde el qual veig la vida desde una nova perspectiva, més elevada, més sàvia, més madura. Més en pau. Amb les pedres de la vida fem l’ escala que ens ajuda a pujar més alt. Mai més tornaré a ser la mateixa, perque és impossible. Perque la CRISi com la CRISàlide de la papallona (paraules que es semblen molt en forma i en contingut), al abric de la comprensió i del temps, son el camí de la transformació i del canvi profund.