Publicat originàriament a El Nostre Muro en juny de 2024
El poble que no recorda la seua història està condemnat a repetir-la. Aquesta poderosa frasse apareix a monuments i camps de concentració d’ Alemanya, per recordar-se les atrocitats viscudes, en un intent de sanació i reparació de tot un poble, l’ alemà, que mirava amb vergonya i sorpresa el seu propi passat, amb el propòsit d’ un futur millor.
Com en els pobles, les persones també tenim història. Vam arribar a un món -una família- que ens acollia, ens cuidava, ens dinspensava aliments i sostre. Un pare, una mare, que, generalment, feien el millor que sabien, ocupats en resoldre ademés, les seues pròpies històries. En els dos primers anys de vida va creant-se entre les persones cuidadores i el nadó el vincle d’ aferrament (en castellà vínculo de apego) (Bowlby, 1969-1980). Es tracta d’ una resposta neurobiològica i adaptativa per part del nadó, en situacions de necessitat, por o angoixa, on demanda la presència del cuidador principal. Aquest, anomenat la figura d’ aferrrament, respondrà de diferents formes al plor i les demandes. Imagineu un nadó que desperta a una cuna solitària i sent una por inmensa, ja que és totalment depenent de que un altre esser humà aparega i el cuide. Suposem que el nadó plora i la seua mare apareix d’ inmediat, el sosté, el mira, li parla amb afecte i l’ alimenta, canvia…etc. En definitiva, atén les seues necessitats tan físiques com emocionals. El nadó es calma i experimenta confiança, en que quan plora, algú apareix, algú el sosté. I també confia en ell mateix, en la seua pròpia capacitat per a conseguir que un altre significatiu, en aquest cas, la mare, el cuide. Si aquesta experiència és la habitual en la seua relació amb la mare, en un temps crearà amb ella un vincle d’ aferrament segur, aleshores quan crexca confiarà en si mateix, expresarà amb claretat el que necessita, sabrà estar sòl perque confia en que els demés estàn ahí, i sabrà cuidar les seues relacions afectives.
Però no sempre tenim aquesta història. Moltes vegades (sobretot amb els estils parentals d’ èpoques passades) no s’ atenia a les necessitats emocionals del nadó, al igual que tampoc es sabia atendre les pròpies. Si hem crexcut a cases on es deia allò de “no l’ agarres que es mal acostuma”, “està massa enmarat, ignora’l” i quan es desregulava emocionalment, el que hi havia era gelor, judici o indiferència, el xiquet o xiqueta aprén a no expresar emocionalment perque no servix, a desconfiar dels demés, a distanciar-se del que sent. Possiblement, tendrà un estil d’ aferrament insegur evitatiu. Quan crexca, serà un adult aparentment autosuficient, s’ ho resoldrà tot ell sòl, poc expresiu, li serà dificultós parlar dels seus conflictes, li costarà saber que sent, i les seues parelles li diràn que es gelat o gelada i que, en realitat, no el coneixen de deveres. El seu estil vincular en l’ edat adulta s’ anomenarà aferrament distanciant, parlarà d’ una infantesa excel.lent (tot bé), de la que, en realitat, tendrà molts pocs records.
Altres vegades, haurem sigut criats per una figura d’ aferrament que dubtava sobre com actuar. De vegades, seria present, altres, distant, altres angoixada, generant un vincle ambivalent. El xiquet o xiqueta no sap qué passarà si els necessita i plora, si apareixeràn o no, i aquest dubte li genera una potent angoixa i un estar pendent de l’ altre. Plora encara més, es mostra enfadat o enfadada, i viu una sensació de desconfiança en els demés i en si mateix. Generarà un vincle insegur ambivalent/ressistent, i quan crexca serà un aferrament preocupat. Tendrà la tendència a ser depenenent de les seues parelles i a viure les relacions d’ intimitat desde la desconfiança i l’ angoixa, amb molta necessitat i freqüent desbordament.
Si la relació en l’ infantesa estava basada en el maltractament, o en pares figures d’ aferrament amb problemàtiques serioses per a vincular-se, el vincle generat s’ anomena desorganitzat. Al mateix temps, el xiquet o xiqueta sent necessitat i por davant la mateixa persona. Li té por a aquell èsser que estima i de qui depén, amb la qual cosa no sap si apropar-se o fugir. El seu sentiment del Jo es deteriora i fragmenta, perque l’ imatge que tinc de mi mateix es crea amb la que els que m’ estimen em donen. Quan crexca, té més risc de viure dificultats significatives en els seus vincles i de necessitar suport per a poder apropar-se i construïr intimitat de forma sana amb un altra perona.
L’ estil d’ aferrrament no determina, pero sí marca una tendència a l’ hora de relacionar-nos d’ adults. Afecta a com es relacionem en les persones estimades, i a com exercirem com a mares i pares. El present es conforma del nostre passat, i de tot allò que hem aprés a construïr amb ell. Atrevir-se a recordar-ho i a sanar-ho, desde l’ adult, l’ adulta, que hui som, és el que ens ajuda a escriure les primeres línees d’ una nova història.