Publicat originariament el El Nostre Muro en gener de 2020
«Cuánto más grande es la herida, más privado es el dolor”
Isabel Allende
La consulta d’ un/a professional de la psicologia i el confessionari d’ un retor tenen una cosa en comú: els dos alberguen secrets que mai ixiràn d’ allí, excepte en la conciència de qui els revela i les orelles de qui els escolta. El secret com a paraula, prové del llatí “posar a part per a no veure”. Moltes vegades, és la por, la vergonya, o la culpa, la que porta a la persona a construir una muralla de silenci, per a protegir una realitat perillosa. La por a que el coneixement per part dels demés portarà a conseqüències indessitjades, la vergonya per sentir-nos indignes per allò que ha passat. La culpa per concloure que hem transgredit un mandat moral. En un món en el que la incoherència és part del que som, el secret és part del que fem. Ja que difícilment podem sempre actuar, pensar i sentir, acord al que considerem correcte. I no sempre tenim clar que dir la veritat siga millor que amagar-la. Com deia Paul Tournier, res ens torna tan solitaris com els nostres secrets, al igual que res unix tant com un secret que es compartix. El secret és una càrrega invisible que al ser compartida, fa més lleu el pes del que la porta. Ja que és una realitat oculta, que no deixa d’ existir perque s’ oculte. Una realitat callada, que no deixa de cridar al callar-la. La inèrcia de la veritat és ser vista, i pugna a l’ interior per ixir fora. L’ acte de valentia i descans, de compartir un secret amb algú confiable, crea un víncle fet de paraules, al mig d’ una barrera de silenci, que cuida front al món. La màgia de compartir un secret és que porta al present un passat que necessita ser comprés. La realitat del que va ser és una història, que només es pot reescriure al ser contada.
Hi ha secrets que mai degueren existir. Alguns d’ ells, comencen en la infància, marcant la vida que hi és i la que serà. Tal volta, fora millor mostrar als nostres fills i filles, la diferència entre un bon i un mal secret. Quan devem guardar un secret i quan no? La diferència entre els bons i els mals secrets és que uns et fan sentir bé, i els altres no. Els primers hi ha que guardar-los, els segons compartir-los amb un major o algú que t’ estime i amb el que confies. Un bon secret és aquell que troba fàcilment un lloc dins de tu. Un mal secret, dona voltes i voltes dins teu, perque no troba el seu lloc. Un bon secret és aquell que crea un somriure còmplice. Un mal secret és aquell on al tindre’l, sents un pes dins, un malestar. T’ agrada recordar un bon secret. En un mal secret, el record et perseguix encara que fuges. Un mal secret és aquell que guardes perque et presionen a fer-ho, o per una por que no saps manejar. Un mal secret està fet de coses lletjes. Malgrat vulguen fer-te veure que son boniques. De coses que no comprens. Que no vols. Un mal secret és alguna cosa que no vols que torne a repetir-se. I moltes vegades, la única manera de conseguir-ho, és que deixe de ser un secret. Ja que hi ha mals que es fan forts en el silenci, s’ alimenten d’ ell, de la fragilitat a la que porta la soletat de qui el guarda.
Al passar els anys, molts secrets inconfessables es confessen. Perque el temps elabora la experiència i deixa de ser vista com inassumible per a ser assumida. Deixa de estar “posada part” perque ja pot ser vista per uns ulls que ara si, aguanten la mirada. El temps dona una perspectiva que només ell pot donar. Perque allò que és massa gran, només pot veure’s bé posant distància. I arriba el moment en el que el secret prescriu, s’ alça la barrera, i la veritat ix lliberant amb ella els mateixos sentiments que la mantenien presonera. Moltes voltes, el secret ha tractat de protegir als altres d’ aquesta mateixa veritat. I ens acompanya la por a ferir, a veure el nostre dolor reflexat als seus ulls. Ningú pot dir-nos quan prescriu un secret, excepte el jutge intern, qui decreta el secret de sumari, és qui el lleva. Ell ho sap, ho sent. Quan ha arribat el moment és quan el preu per callar és major que el preu per no fer-ho.