Publicat originàriament en EL Nostre Muro en desembre de 2018
No agarres caramels si algú tels dona a la porta del cole, em deien. No era un avís sense trellat: durant els anys 80 la primera ona de les addiccions va portar als carrers xeringues i heroïna. Als 90, la ruta el bacalao, el “extasi… extano..” soscavava vides i cervells de la ma de les drogues de disseny. En els 2000, els nous billets d’ euro tenien més ús que l’ ordinari al nas d’ alguns, no pocs. Amb la companyia del cannabis, una droga capaç de generar més brots psicòtics que les anteriors, però amparada baix tot un estil de vida, que confon natural amb saludable. La quarta ona apareix baix la discreció d’ un verí que no s’ ingerix, que no s’ injecta, que no es fuma, que no fa olor, ni deixa les pupil.les com un conill davant els fars d’ un cotxe. Com totes les drogues comença lleu i simpàtica: una aventura sense maldat i uns grams de risc, que suposen una ruptura momentànea de la rutina diària. Que bo. Una cosa sense importància on tan sols he perdut uns pocs euros i un mínim temps de vida. A canvi, he guanyat. He guanyat una estona d’ estar aci i ara, sense passat, ni futur. Sense angoixa, ni records. He guanyat una il.lusió passatjera, i fins i tot, tal volta, diners. Una tonteria. Tan tonta, que no m’ assusta. Tan tonta, que la tornaré a fer.
Sabem que s’ apropa el nadal perque una paraula, ademés de nadaletes en bucle, sona a l’ ambient: Il.lusió. Il.lusió del xiquet per la bici nova, per pillar a Baltasar i els seus socis en plena càrrega i descàrrega… Il.lusió del no tan xiquet perque un nombre entre milions li done un compte corrent impensable a ritme de Sant Idelfonso, i per tant la porta oberta a una vida nova. Il.lusió, com a paraula, prové del llatí illusionis, que significa “engany”. D’ ahí el concepte d’ il.lusió òptica, on creem veure alguna cosa que no és real però ho sembla. L’ addicció al joc, a les tragaperres, a les apostes online, al bingo, a la ruleta… és l’ expresió viva de la il.lusió a l’ estil llatí. Un engany ben pensat on el jugador sosté la creència de guanyar, i on finalment acaba perdent, però de forma tan hàbil com per a, malgrat l’ evidència, tindre una il.lusió renovada, encara més potent. Perque guanyar ací és l’ entrada a perdre. Comencem guanyant, i la trampa està servida. Perdem, i volem recuperar. Invertim per fer-ho, i recuperem un poc. Tornem a invertir, i perdem. Probem. Tornem a perdre. Tornem. Guanye un poc, l’ il.lusió s’ alimenta. Torne. Ho perc tot. Demane a altre. Perc. Dec. Excuse. Mentixc. Torne. He guanyat 10 i he perdut 100, però el meu cap sota l’ engany de la il.lusió pensarà més en els 10 guanyats que en els 100 perduts. He perdut i m’ he perdut, i ni tan sols m’ he adonat. Ha passat un matí a un saló de joc sense finestres ni rellotges. No existix el temps, ni la vida fora, ni ulls que jusguen, ni rellotges que avisen. He tractat de recuperar allò perdut fent el mateix que m’ ha portat a perdre-ho, amb la qual cosa el resultat no pot ser altre que seguir perdent. Però no tinc lògica, actue com si el atzar fora controlable. Atzar té 5 lletres: la A de aleatori. La T de temps perdut, de tens que ixir d’ ací. La Z de Zopenco, no pots controlar-ho si no és anant-te’n!. La A d’ absurd, d’ ansietat, de ara qué faré. I la R de recuperar, que de tant repetirse bé podria dir-se re-re-re-re-re-recuperar, allò del tot irrecuperable. Però no, em sembla que puc controlar el que és incontrolable perque la tragaperres està “a punt” (malgrat el nom, tragaperres no implica cap patiment animal, “tansols” econòmic, personal, familiar…), perque les apostes semblen fàcils, o tal volta perque les cervesses a les que em conviden m’ ho fan creure. La generositat dels salons al “regalar “ o abaratar la beguda és òbvia: ja que ningú regala duros a quatre pessetes, és evident que un jugador va a resultar-li més lucratiu conforme l’ autocontrol i el sentit comú va decreixent al ritme que augmenta la tasa d’ alcoholèmia. I per si fora poc, no cal clavar-se a un saló per caure a la mateixa trampa: cada mòbil és hui en dia un casa de joc portàtil. Cada partit de fútbol, una invitació clara, sense tallar-se res en bombardejar publicitat siga l’ hora que siga i ho veja qui ho veja. Un d’ aquests anuncis associa la casa de joc a “libertad”, quan qualsevol que haja patit una addicció sap que no és que no siga cert, és que és just el contrari. Altres son protagontizats per figures reverenciades per als jovens, o associades a diners com el presentador de ¿Quien quiere ser millonario?, amb eslogans tan directes com Apuesta Apuesta Apuesta. Per raons evidents el Pierde Pierde Pierde conseqüent se l’ ahorra. També el dir que ningú monta una empresa de joc per a que qui guanye siga altre. Tampoc que només el joc online suposa el 0’9% del PIB, el mateix que tota la indústria de futbol espanyol. I que el joc en general suposa més que tota la agricultura, ramaderia i pesca junta de tot el país. Tampoc que la taxa de suicidi entre persones en problemes amb el joc es 6 vegades superior que la de les persones que no juguen. Tampoc que malgrat està prohibit, moltes persones comencen sent menors, per mig d’ intermediaris que aposten per ells i que cobren pel “favor”. Tampoc que les empreses de microcrèdits, que rocen la usura, se’n fan un fart. Tampoc que hi ha deutes que mai es podràn pagar, com el temps i la vida perduda, la confiança dels teus, o la vergonya per coses que no contaràs. Apuesta. Apuesta. Apuesta. Vive. Vive. Vive. Que m’ expliquen com.