Crítica a la crítica

Publicat originàriament a El Nostre Muro en maig de 2024

Deia Tales de Mileto, allà per l’ any 600 a.c, que el més dificil del món era coneixer-se a un mateix, i el més fàcil, parlar mal dels demés. No li faltava raó, i això que ell no coneixia als trolls d’ internet ni les tertúlies televisives.

La crítica forma part de la vida. Creixem entre judicis favorables i desfavorables que van guiant el comportament desde l’ infantesa, que ens marquen un «açò està bé» o «açò està mal» oferint un límit entre el que és correcte -segons les normes i valors de la família o comunitat- del que no ho és. La crítica constructiva ens ajuda a crèixer i a millorar i ens ensenya a sostindre-la sense sentir amenaçada la nostra autoestima. Una crítica sana sempre qüestionarà una conducta, mai a qui la fa. És a dir, si vull fer saber al meu amic Romualdo que no m’ agrada quan parla alçant la veu a tot el món li diré que el seu comportament (parlar cridant) em molesta, i que, per favor, ho canvie. Una crítica poc constructiva anyadiria judicis de valor innecessaris com «ets un maleducat, Romualdo!» o l’ adivinació del pensament, atribuïnt intencions com «perque a més a més ho fas per a fastidiar/dominar… etc» quan a lo millor, Romualdo té altres raons més senzilles i menys malignes per a parlar a crits. Tal volta, en sa casa tots parlaven alt i ho va normalitzar, sent que si no crida, no se’ l tendrà en compte…etc. A més a més, és molt més probable que ho canvie si no es sent atacat, ja que la reacció natural davant el que es sent com un atac, és la defensa. Si ens posem a la defensiva no reconeixem l’ errada, es sentim ofesos, i contra-ataquem, criticant a la pròpia crítica. I ahí entrem en un bucle fastigós i cansat en el que tots i totes hem estat no poques vegades. En resumen, una crítica, per a ser útil, deuria criticar una conducta, mai a una persona.

Hi ha persones que tenen dificultat en sostindre crítiques inclús quan son constructives. És lògic, a ningú ens agrada que ens senyalen les errades, encara que son una bona forma d’ apendre (el clàssic assaig i error). Saber que l’ arroç està dolç em fa apendre a cuinar millor; suspendre un examen em fa veure on tinc que estudiar més; que la meua parella em faça saber com es sent amb el meu comportament, revisar-me i buscar millores, ens fa creixer com a companys de camí. A sovint ens costa sostindre-les quan som excessivament autocrítics o tot el contrari. Al primer cas, podem ser hipersensibles a la crítica, ja que estem tan plens d’ ella internament, que quan ve de fora ens desborda, ens sobrepassa. I al segon cas, qui creu que és perfecte no accepta crítiques, les retorna com una pilota de tenis, ja que projecta en els demés tot allò que considera negatiu o inferior. No és capaç d’ acceptar que s’ equivoca simplement perque és humà i que negar-ho no el torna més perfecte sino tot el contrari. En qualsevol cas, ens servirà obrir l’ idea que tinc de mi mateix, saber i acceptar que a vegades m’ equivoque malgrat intente no fer-ho i que això no em fa pitjor persona, sino més realista, més amable en mi mateix (l’ exigència de ser perfectes és una absoluta tirania impossible) i més conscient.

El que és evident és que la crítica, la destructiva, la que no busca sumar sino restar, forma part de la realitat. Una realitat ademés, normalitzada. Només hi ha que veure que passa entre dos persones quan una tercera es pega la volta, o en xarxes socials baix la distància d’ una pantalla. Un ball de judicis, d’ atribucions fosques, de projeccions injustes i de comentaris absolutament innecessaris es fan diariament. Algunes es fan de forma explícita, altres a les esquenes, i ambdues ferixen. Darrere de la crítica destructiva sol haver desinformació -el telèfon desbaratat- també ràbia mal canalitzada, enveja inconfesable o falta d’ empatia. Qui es posa al lloc de l’ altre evita la crítica perque pot entendre la conducta encara que no la compartisca.

Abans de parlar mal d’ algú, pregunta’t: sé cert que és cert el que vaig a dir? o tal volta és alguna cosa que algú diu que algú diu? Ès la realitat? O és la meua interpretació d’ ella? El que vaig a dir d’ un altre, el deixa en mal lloc? el ferix, d’ alguna manera? També pregunta’t si dir el que vas a dir va a portar alguna millora, va a fer el bé, va a sumar, va a conseguir que algo canvie per a millor. Perque si no és així, tal volta estàs a una crítica destructiva, i tal volta et calga ser crític amb la teua crítica.