Publicat originàriament en El Nostre Muro en octubre de 2023
Arriba octubre i la saviesa de la natura es fa evident. L’ arbre, amb el seu cíclic espectacle de bellesa en ocres i vermells, va soltant, una a una, les seues fulles. El vent mou i ajuda, i s’ encarrega del deixar anar, mentres l’ arbre permet la nuesa: sap desde les seues arrels més fondes que és l’ única forma de que la nova fulla puga nàixer.
Quan una parella es trenca, al començ, el dolor ho invadix tot. Hi ha, a no ser que hi haja ja un desgast molt evident, una de les parts que es nega a acceptar-ho i sent una necessitat enorme de tindre a l’ altre a la seua vida. És un estat d’ angoixosa dependència, un desig insoportable, una absència que sols es plena amb records i dubtes. Si forem l’ arbre, es tornariem grocs per imposició, aferrats encara a la fulla q es neguem a soltar, però que amb el seu canvi avisa: està anant-se’n.
Soltar no és una cosa que puga fer-se amb un dia, és un procés. Al començ, l’ esperança no ho permet. Mentres s’ aferrem a la possibilitat d’ un reencontre, és impossible. La diferència esencial entre el dol per la mort i el d’ una ruptura, és que la mort no accepta negociacions ni és reversible. El que la mort siga implacable ajuda al dol, doncs sabem que l’ absent no tornarà. Però en una ruptura, acàs no podria arrepentir-se l’ èsser estimat de la seua decissió? Eixa pregunta ens manté aferrats a la relació durant un temps de marcada angoixa, on la nostra energia està en que l’ altre torne, i no tant en deixar-lo anar.
Mirades al mòbil, buscant un missatge, una cridada, que no arriba. Por a trobar-se’l i búsqueda d’ encontre, al mateix temps. Saber pels amics i familia qualsevol cosa, qualsevol. Trencar-se si ens diuen que «està bé». Buscar en xarxes i vore coses que voldries no haver vist. Massa somriures a fotos on ja no estem. Pendre l’ iniciativa i trencar la distància amb un aparentment inocent: “com estàs?”
El contacte zero moltes vegades arriba després de que l’ angoixa de l’ esperança siga major que el dolor de la pèrdua. Quan entenem que seguir esperant ens desespera. Quan es compren que no depen d’un o una, que un altre torne. Quan es pren una decissió. Ens han deixat anar i necessitem fer el mateix, perque aferrar-se ens nuga a un impossible. El contacte zero suposa tancar-se les portes a l’ altre: és una decissió activa que implica una renúncia escollida i un compromís poderós. Suposa negar qualsevol contacte, borrar el telèfon, bloquejar de xarxes; no preguntar i demanar que no ens conten; no contactar amb excuses vàries; tractar d’ reenfocar-se i distraure l’ atenció; llevar les fotos, no rellegir converses, cartes, records. Al començ, s’ experimenta una sensació de falta dolenta, però també, alleutjament. És un camí difícil, però més ho és no anar per ell. Si l’ arbre, ple de fulles tesses que ja no el nutrixen, es negara a soltar-les, estaria carregat i desnutrit, enfosquit pel marró de la fulla que mor. Una fulla que ja no pot donar-li el que necessita. Però a l’ arbre, també li ha fet falta tota eixa angoixa, passar pels dubtes, pels grocs i vermells, per a saber-ho. No s’ imposa el contacte zero com un càstig, sinò que es tria com una solució. I al mateix temps que se li tanca la porta a l altre, se l’ obrim a nosaltres, es permetem sentir, expresar i plorar en la nostra intimitat, però també, viure. Per a sempre? Fins quan? La resposta és una paradoja, ja que sols es pot rependre el contacte quan ja no ens morim de ganes per rependre’l.
L’ arbre solta, a la fi, la fulla, la deixa anar lliure. S’ enfronta així a la pròpia nuesa, al trist hivern. L’ hivern és el temps del dol més intens, vivim el dolor, el trobar a faltar, però també la pau de saber que amb el contacte zero s’ ha triat seguir avant i no seguir esperant a qui no tornarà. La fulla deixa aleshores el seu aprenentatge, nutrix la terra de l’ arbre, és a dir, deixa una llavor, una lliçó de vida, un missatge que ja no ens servix per a la relació que s’ acaba, però sí per a les que vendràn. L’ hivern és el temps d’ espera, de cura, de recolliment, i és el pas previ al resurgir de la vida, perque sempre que una fulla cau sabem que, més tard o més prompte, hi haurà primavera.